La ciutat medieval de Ragusion, Dubrovnik en croat, es va fundar a començaments del segle VII, després
de la destrucció de l'assentament romà d'Epidaurium. Durant l'alta Edat Mitjana, Dubrovnik, sota el control de
Bizanci participa activament en campanyes navals com la reconquesta de Bari, sota el poder dels sarraïns.
Entre 1205 i 1358, reconeixeria el domini de la República de Venècia, encara que gaudiria sempre de certa
autonomia, especialment pel que fa a la navegació i el comerç marítim.
Des del 1430, Dubrovnik apareix esmentada en la dita documentació com a República, que s'estén fins
al territori de Konavle al sud i inclou tot el litoral, la península de Pelje_ac i totes les illes fins a Bra_.
El desenvolupament econòmic i comercial de la ciutat és incontestable a partir del segle XIII. A mitjan
el segle XIV, acull una nombrosa colònia de mercaders catalans i valencians, que funden una societat mercantil
per organitzar el comerç amb els territoris hongaresos. Cent anys després, la ciutat rep una bul·la papal que
li permet la navegació a Terra Santa i altres països musulmans, el comerç amb ells i la fundació als seus
territoris, de consolats per defensar els seus interessos comercials.
Durant els segles XV i XVI, Dubrovnik viurà un període de plena esplendor i els seus vaixells navegaran
lliurement per tota la Mediterrània. La seva flota arribarà a superar la de la república de Venècia tant en el
nombre d'efectius com en el tonatge total de vaixells.
El segle XVI ha estat considerat pels historiadors com l'època daurada de Ragusa. Aprofitant els continus
enfrontaments entre la república de Venècia i l'Imperi Otomà, Dubrovnik assumirà el lideratge al comerç a la
Mediterrània oriental i el nord de l'Àfrica. Amb aquesta finalitat, es dotarà d'una àmplia xarxa de consolats en
tots els estats riberencs, que arribarà a estar constituïda per 50-60 consolats durant la segona meitat del s.
XVI i n'augmentarà fins a 80-90 durant el segle XVIII.
Les seves habilitats diplomàtiques es van combinar amb els extensos coneixements marítims i mercantils
per perpetuar la seva influència més enllà de la desaparició de la república, el 1808.
La ciudad medieval de Ragusion, Dubrovnik en croata, se funda a comienzos del siglo VII, después de
la destrucción del asentamiento romano de Epidaurium. Durante la alta Edad Media, Dubrovnik, bajo el control
de Bizancio participa activamente en campañas navales como la reconquista de Bari, bajo el poder de los
sarracenos. Entre 1205 y 1358, reconocería el dominio de la República de Venecia, aunque gozaría siempre
de cierta autonomía, especialmente en lo tocante a la navegación y el comercio marítimo.
Desde 1430, Dubrovnik aparece en la documentación mencionada como República, que se extiende
hasta el territorio de Konavle al sur y abarca todo el litoral, la península de Pelje_ac y todas las islas hasta Bra_.
El desarrollo económico y comercial de la ciudad es incontestable a partir del siglo XIII. A mediados del
siglo XIV, acoge a una numerosa colonia de mercaderes catalanes y valencianos, que fundan una sociedad
mercantil para organizar el comercio con los territorios húngaros. Cien años después, la ciudad recibe una
bula papal que le permite la navegación a Tierra Santa y otros países musulmanes, el comercio con ellos y
la fundación en sus territorios, de consulados para defender sus intereses comerciales.
Durante los siglos XV y XVI, Dubrovnik vivirá un periodo de pleno esplendor y sus buques navegarán
libremente por todo el Mediterráneo. Su flota llegará a superar a la de la república de Venecia tanto en el
número de efectivos como en el tonelaje total de barcos.
El siglo XVI ha sido considerado por los historiadores como la época dorada de Ragusa. Aprovechando
los continuos enfrentamientos entre la república de Venecia y el imperio Otomano, Dubrovnik asumirá el
liderazgo en el comercio en el Mediterráneo oriental y el norte de África. Se dotará para ello, de una amplia
red de consulados en todos los estados ribereños, que llegará a estar constituida por 50-60 consulados durante
la segunda mitad del s. XVI y aumentará a 80-90 durante el siglo XVIII.
Sus habilidades diplomáticas se combinaron con los extensos conocimientos marítimos y mercantiles
para perpetuar su influencia más allá de la desaparición de la república, en 1808.
